- Organiza : La Cate
EXPOSICIÓ ‘ULLS DE DONA MIRANT FIGUERES’
El valor més clàssic d’una fotografia, de qualsevol fotografia, el que aparentment és més real i reconegut de manera tradicional des de l’inici de l’art fotogràfic és el valor documental.
Aquesta visió, afortunadament, ha estat superada fa temps i la fotografia ha esdevingut quelcom més, és una representació, una mirada concreta, un moment congelat a partir del qual poden néixer un munt d’interconnexions entre l’espai, el territori, la gent, qui fa la fotografia i qui és fotografiat. Fins i tot, la mateixa fotografia pot canviar de sentit o intenció segons com es presenti, quan i on es presenti.
Capturar un instant, un sentiment, una injustícia, un drama o una comèdia; això podria ser una fotografia. Per regla general una fotografia parla per sí sola, i això no significa que hagi de tenir cap significat més enllà de la pura contemplació de la imatge. Capturar un instant és una responsabilitat, una percepció, una militància o una suggestió; i això va més lluny del mateix concepte de fotografia. Una midada que es converteix en art.
Amb Ulls de dona mirant Figueres volíem això, capturar dotze instants a través de la mirada de quatre fotògrafes de Figueres i comarca, que ens indiquessin a través del seu objectiu què els transmet Figueres, com la veuen, la perceben, com la viuen; un exercici de llibertat artística que poden gaudir en aquesta exposició.
Des de La Cate, engeguem aquesta aportació d’un ventall d`experiències fotogràfiques amb la voluntat de donar cabuda a la creativitat que proporciona la mirada lliure que s’aconsegueix a través d’un objectiu, d’un sentiment, d’una lluita; al capdavall, capturar i congelar una mirada amb passat, present i futur. Tot el futur.
“La fotografia és una lluita. L’enemic és el temps i guanyes quan aconsegueixes congelar-lo en el moment adequat, evitant que alguna cosa que parla de tu i del que està passant mori i desaparegui per sempre” Cristina García Rodero (1949) fotògrafa espanyola.
______________
EXPOSICIÓN ‘OJOS DE MUJER MIRANDO FIGUERES’
El valor más clásico de una fotografía, de cualquier fotografía, lo que aparentemente es más real y reconocido de manera tradicional desde el inicio del arte fotográfico es el valor documental.
Esta visión, afortunadamente, ha sido superada hace tiempo y la fotografía ha convertido en algo más, es una representación, una mirada concreta, un momento congelado a partir del cual pueden nacer un montón de interconexiones entre el espacio, el territorio, la gente , quien hace la fotografía y quién es fotografiado. Incluso, la misma fotografía puede cambiar de sentido o intención según como se presente, cuando y donde se presente.
Capturar un instante, un sentimiento, una injusticia, un drama o una comedia; esto podría ser una fotografía. Por regla general una fotografía habla por sí sola, y eso no significa que vaya a tener ningún significado más allá de la pura contemplación de la imagen. Capturar un instante es una responsabilidad, una percepción, una militancia o una sugestión; y esto va más lejos del mismo concepto de fotografía. Una midad que se convierte en arte.
Con Ojos de mujer mirando Figueres queríamos eso, capturar doce instantes a través de la mirada de cuatro fotógrafos de Figueres y comarca, que nos indicaran a través de su objetivo que los transmite Figueres, como la ven, la perciben, como la viven; un ejercicio de libertad artística que pueden disfrutar en esta exposición. Desde La Cate, ponemos en marcha esta aportación de un abanico d`experiències fotográficas con la voluntad de dar cabida a la creatividad que proporciona la mirada libre que se consigue a través de un objetivo, de un sentimiento, de una lucha ; después de todo, capturar y congelar una mirada con pasado, presente y futuro. Todo el futuro.
«La fotografía es una lucha. El enemigo es el tiempo y ganas cuando consigues congelarlo en el momento adecuado, evitando que algo que habla de ti y de lo que está pasando muera y desaparezca para siempre «Cristina García Rodero (1949) fotógrafa española.
Autorretrats de l’exposició
· Quina merda! © Montse Capel, 2019.
Em passejo per els teus carrers, els més estrets són a la vegada els més tenebrosos. Miro cap a terra i quasi trepitjo una merda. No m’agrades bruta, ni trencada, ni fosca, ni deixada.
Autoretrat en blanc i negre, realitzat al carrer Vilafant de Figueres
· Més enllà de la inspiració © Montse Capel, 2019.
Es un amor-odi el que tinc per tu, a vegades tan única i d’altres tan desconeguda, però et sento meva. Ets l’arrel de molts artistes per això tinc a vegades una forta influencia daliniana, però mira’ns a totes les generacions perquè som teus, som d’aquí, però també d’enllà.
Autoretrat en blanc i negre, realitzat davant del Teatre-museu Dalí de Figueres.
· M’endinso © Montse Capel, 2019.
Coneixia tots els seus racons, foscos i humits, no era la primera vegada que la veia.
Soleta i abandonada, la vaig visitar despullada, vaig entrar amb talons, per fer soroll i que escoltés, que tot i estar tancada, Nouvilas no queda pas oblidada.
Autoretrat en blanc i negre, realitzat a la Casa Nouvilas, situada al carrer Nou de Figueres.
