CENIZAS

CENIZAS nace a partir de la circulación inesperada de una de mis imágenes más reconocibles: Soy Moon.

Con el tiempo, ese autorretrato comenzó a difundirse por internet. Fue compartido, manipulado y reapropiado en múltiples contextos hasta alejarse completamente de su significado original. Aquella imagen que había surgido como un gesto íntimo de identidad empezó a transformarse en algo que ya no podía controlar.

Frente a esa experiencia decidí responder desde el propio lenguaje visual.

Así nació CENIZAS, una obra presentada en el Festival Ingràvid de Figueres. La pieza representa la degradación progresiva de una imagen cuando es apropiada, transformada y descontextualizada, hasta convertirse en un rastro de lo que fue.

CENIZAS habla de la vida de las imágenes en la era digital: de cómo circulan, se transforman y, a veces, terminan perdiendo su sentido original.

Un autoretrat ‘robat’ de Montse Capel s’exposa a l’Ingràvid ( Diari l’Empordà ) https://www.emporda.info/oci/2015/10/09/autoretrat-robat-montse-capel-sexposa/287958.html

 

CRISTINA MASANÉS CASAPONSA nos dice:

 

Quan esborrar és una rebel·lió / 

El gest d’esborrar

La Montse Capel utilitza la xarxa per posar en valor les seves imatges, per fer-les circular, per mantenir-les vives i donar-los un sentit públic. De formació autodidacta i en línia amb aquest gest generacional dels qui ja han nascut en el paradigma digital, el seu gènere és l’autoretrat fotogràfic. Però els autoretrats de la Montse denoten un compromís amb la imatge i una preocupació per la forma no sempre habitual en la seva generació. Les seves imatges evoquen un cert surrealisme, indaguen en el blanc i negre, i despleguen una forma de radicalitat. La Montse hi posa el cos. Hi posa la nuesa. Hi posa la complicitat. Hi posa un cert exhibicionisme. Hi posa molta frescor. Hi posa intenció experimental i resultat formal. I és clar, també hi posa el nom, l’autoria. Per descomptat.

Ara fa un any, la Montse Capel va reconèixer un dels seus autorretrats com a reclam d’una marca publicitària i també d’una agència de models. Ni en una ni en l’altra, es deia res de la seva autoria: el seu nom havia desaparegut, l’havien esborrat. Tot i que no era la primera vegada que li havien pres una imatge, tot i que probablement no serà l’última, la possibilitat d’un judici era d’un cost inassumible. D’aquí que optés per una via més factible i més efectiva com és la denúncia a les xarxes. I així ho va fer.

Però en aquest cas, va voler fer més: va rebuscar la seva fotografia originària per intervenir-la i convertir-la en una acció fotogràfica. El resultat el tenim al davant. He volgut fer un quadre que expressi la transformació que suposa que em robin una foto. La Montse ha esborrat la imatge. Si la marca comercial, silenciant l’autora, havia blanquejat la seva identitat; ella, en un acte de llibertat, ha decidit esborrar la imatge. Refà així el gest de què va ser objecte però en un sentit invers: si li havien negat el subjecte reduint-la a pura imatge, ara és ella qui nega la imatge. Com si, esborrant el cos, recuperés allò que se li havia negat: el nom. I és que, diguem-ho clar, el fet d’esborrar pot ser molt més que l’acte estrictament físic. Aquesta forma de desaparició conté una forma de rebel·lió. I la rebel·lió, serà bo recordar-ho, sempre és política.

Dues dades a retenir abans d’acabar. Una: la marca comercial en qüestió havia signat la imatge amb el nom d’un altre fotògraf. I dues: no era una marca que comercialitzava qualsevol producte; era algú a qui se li suposa una certa consciència del valor de la mirada, era una òptica.

I ara sí, repetim-ho: el gest d’esborrar es pot erigir en una forma de rebel·lió. 

Cristina Masanés